Per trencar amb l'onatge…

“Això era i no era, era un món feliç i no ho era…” Maria Aurelia Capmany

Aquesta fou l’obra que va escriure l’escriptora abans de morir premturament a novembre de l’any 1991. Aquest text que es basa en uns reculls de notes i apunts, escrits alhora que publicava alguns dels seus llibres, on fa grans meditacions i anàlisis sobre les seves tres “grans pàtries”: la vida (on es relectirà el compromís amb la societat), la lectura de llibres (la funció ètica i estètica de la literatura) i la seva ciutat de naixement (Barcelona i la cultura catalana).

Per finalitzar amb la tasca del comentari del libre, dir que aquesta és una lectura que recomanaria per a conèixer des d’un punt de vista més humà la realitat de les escriptores com M. Roig i la seva lluïta per la llengua i per la societat.

“Vaig ensenyar a les dones a enraonar, i senyor, com fer-les callar” (Pàg. 107). Per a la meva amiga Marta, tu saps perquè…
Com tots sabem, tenim mostres més que suficients de la multitud de creació literària masculina; no obstant podem observar clarament fen una ullada al nostre passat, que el paper de la dona en aquest ofici ha estat molt desvalorat i profundament fustrat.
Montserrat Roig ens citarà multitud d’opinions d’aquesta situació des de la perspectiva masculina. També ens mostrarà com grans autores han tingut d’utilitzar pseudònims per a poder escriure. I com la dona intentarà reivindicar la seva literatura, ja cap als anys seixanta, intentarà canviar el seu paper pel de creadora, sorgiran les “dones reals” que com bé diu l’autora llegeixen, trien, dubten, ironitzen i dialogen igual que qualsevol home.
“Bé, les escriptores ja no som l’objecte passiu que necessita el diable per a tenir veu de subjecte, ni tampoc dones que escrivim perquè necessitem, només, expressar la nostra condició sexual. I si no escrivim per a la posteritat tampoc ho fan ells. La por és compartida.” (Pàg 88)

En aquesta entrada, m’agradaria reflectir la importància del temps que hi viu l’autora, és a dir, totes aquelles circumstàncies polítiques adverses que els escriptors contemporanis de Montserrat Roig tingueren, que afectà molt clarament en les seves produccions literàries.

L’autora titlla l’adolescència com un període on la consciència es veu obligada a despertar i a prendre mesures sobre tots aquests canvis que si produeixen, tan físicament com psicològicament a les persones.
Ens relata com durant aquesta etapa de la seva vida va entendre que era el concepte de “maldat”, i com tots sabem, en aquella època, per a l’autora, igual que per a la majoria dels catalans, estava encarnada per “l’Innominat”. Aquest personatge tractat amb una impresionant sutilesa per l’autora va ser l’encarregat d’establir un “nosaltres” i un “ells” en la societat, com bé diu l’autora “Ell va fer que els teus xiuxiuegessin en lloc d’enraonar, que visquessin com si no tinguessin el cor glaçat, quan l’hi tenien, que ens eduquessin sota les estrictes regles de la por. Ell havia aconseguit que la teva relació amb la llengua-mare, la qual amb els anys esdevindria llengua literària, fos una relació heroica. Ell ens va definir i feina vam tindre per desdefinir-nos” (Pàg. 74).

“Voldria que el perfum de blanca rosa
ofegués la luxúria dáquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l’amor no cregués que és massa tard.
Vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara, i láquietament de tot anhel.”
(Rosa Leveroni)

MESTRE D’AMOR

“Si en saps de pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis on l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creïent,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

Que hauries fet si mories abans
sense altre fruït que l’oreig en ta galta?
Deixa´t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada, la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
Besa en el cor la més bella contrada.
Deixa’t besar, i si et quedava enyor,
besa de nou que la vida és contada.”

(J. Salvat-Papasseit)

Perquè tots tenim dret a ser sentimentals; perquè ara ja no ens avergonyim al assumir aquesta realitat; per aquells qui, com jo, tancaran suaument els ulls i pensaran en aquesta persona tan especial al llegir aquests versos.
Perquè deixem, conscientment, que el nostre cos reaccione lliurement front d’aquests estimuls, per ser còmplices de les nostres emocions. Per tots nosaltres. I especialment, per tu; perqué em produeixes aquest “somriure permanent”.

EL LLENGUATGE UNIVERSAL

Tenir un bolg d’aquestos que tant m’havia parlat la gent està molt bé, a poc a poc vas agafant-li un cert apreci a això de poder expressar els teus pensaments amb certa il·lusió que algú els llegeixca i tal volta arribe a identificar-se amb ells. Doncs bé, ara que el primer objectiu de la creació del bolg ja està realitzat, aniria contra els meus principis no parlar d’una de les aficions més compartides per mil·lers de persones en aquest món. Us parle del llenguatge més universal que existeix, la música.

Com haureu pogut endevinar, jo forme part d’aquest món tan gran. I parlaré sobre la influencia d’aquesta “gran amiga” en la meua vida.

Tinc el plaer de conèixer a moltes persones que comparteixen aquesta sensibilitat amb mi, comparteix molts bons moments amb tots ells. Han arribat a formar part imprescindible de la meva vida. I és que aquest sentiment que es transmet quan entens aquest llenguatge tan profund és indescriptible. O tal vegada, no ho és tant. Pense que front aquesta realitat no hi podem reflectir més que satisfacció. Parle d’aquesta satisfació que senten totes les persones que arribaran a entendre les meves paraules.

La música, amiga insaciable de sentiments humans. D’emocions i aventures. Capaç de travessar fronteres i continents per a seguir alimentant la seva fam d’esperits desperts.

Moltes vegades haureu sentit dir que els músic hi tenen una sensibilitat especial que els ajuda en moltes situacions de la vida. Això és cert, i està científicament demostrat. Jo inclús, abans d’endinssar-me en aquest món hi vaig sentir que tots els músics eren persones d’ànima inquieta i agradable. Bé, fer aquesta afirmació, estic d’acord amb vosaltres que seria fer una generalització absurda i que no és aceptable avuí en dia per a res. No obstant m’agradaria dir-vos que molt a pesar que aquesta afirmació no siga certa, puc dir, des d’un punt de vista més personal que jo ho he pogut comprobar que hi té de certa. No exagere dient-vos que uns dels lloc on he conegut més persones bones hi siga en aquest món; us assegure que és realment sorprenent la sensació que produeix compartir una afició com aquesta amb gent que sent el mateix que tu. Per a tots ells un fort abraç des d’aquest present on lamentablement no el comparteix amb la seva agradable compañía. No de tots, és clar, ja que tinc la grandíssima sort de poder seguir compartint moments inolvidables amb alguns d’ells. I bé, com haureu pogut apreciar, aquest article és per a tots vosaltres.

La memòria és un dels grans temes tractats en porfunditat per molts assagistes. Josep Pla la situa com a protagonista en alguns moments de les seves obres, i la utilitza per mostrar-li al lector com a través d’aquesta es capaç d’ordenar alguns dels seus records i amb aquests construir-ne grans reflexions.

Per fer-ne un bons ús d’aquesta “capacitat mental”, ens cal una predisposició personal; com bé diu la M. Roig “per a tornar  a la capacitat meravellosa de l’infant, cal molt d’aeròbic mental”. I jo afegiré que no sols per arribar a l’infantesa, sinó que qualsevol tipus de record exigeix un esforç mental per part del autor, al igual que per qualsevol tipus de persona, un “exercici d’aprenentatge”.  Ja que no sempre recordem les coses clares. Qualsevol persona es pot identificar quan M. Roig descriveix alguns capítols de la seva infantesa que ha arribat a creure reals, però en sentir-ne altres versions d’aquests ha sabut com varen ocòrrer realment. Jo inclús m’endinsaré més en aquest tema i parlaré personalment dels records que se m’han arribat a mesclar-se amb els somnis. Aquests relats que nosaltres juraríem haver viscut, no són més que productes de la nostra ment confusa. Són productes de la nostra capacitat imaginativa, ens confon aquest punt on s’uneix realitat i ficció, records i somnis. I com saber diferenciar allò real d’allò que no ho és? Doncs bé, aquest será un exercici dur per a nosaltres, però que haurem de fer per a ordenar els records en l’interior de la nostra memòria. I poder aconseguir amb aquests uns records més clars.

Començaré el comentari de l’obra assagística de M. Roig parlant del títol del llibre. Com a molts companys meus, aquest títol tant significatiu ens cridà l’atenció des d’un primer moment, i la majoria de nosaltres, doncs, ens ferem una pregunta: quin contingut podria desenvolupar l’autora partint d’aquesta premisa?

Com tots sabem, en els textos assagístics l’autor li demana al lector una mena de “complicitat intel·lectual”, que l’ajudarà a entrendre millor els temes que anirà tractant en la seva obra. Així doncs, al llegir un títol com aquest, sabrem que serà un escrit d’advertiment per al lector. I amb això vull dir, que sols el podrem entendre’l si realitzem una reflexió de la lectura.

“Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentira creïble, quan seduïm l’altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint.” (pàg. 16)

Partim la nostra reflexió del concepte “mentida” que hi pren l’autora; utilitza aquest concepte per explicar com els escriptors se’n aprofiten d’aquesta “realitat imaginaria” i amb ella creen històries. No obstant, això no significa que necessiten mentir per a poder escriure, sinó que han de ser enginyossos a l’hora de saber-ne fer una utilitat. Son conscients quan escriuen que están enganyant al lector, i ell quan els llig sap que esta sent enganyat, però li demanarà que “continue mentint”. La mentira és molt més impressionable que la veritat, i això ho saben tots dos. L’autora ens parla de “plaer” que senten les persones quan menteixen, això és totalment cert, més bé , jo diria, quan saben que aconsegueixen  enganyar algú amb les seves paraules, quan saben que la seva mentira esdevindrà una veritat en la ment de l’altri. I aixó és segur, però, la mentida sols tindrà efectivitat si reb la reciprocitat demanada per l’autor. Necessita un receptor  qui enganyar, a qui poder-li fer creure allò desitjat.

Hauré de dir inicialment que la cració d’un blog és una tasca nova per a mi. Aquest blog ha sigut creat d’una manera “obligada” per l’assignatura optativa d’Assaig Català; no obstant encetaré aquesta feia amb optimisme i amb el desig que m’ajude en la meva formació professional i personal.